SI es presenta avui a Perpinyà

Avui Solidaritat Catalana per la Independència es presenta a Perpinyà amb un acte amb Toni Strubell al Casal Jaume I (Avgda. del Liceu, 23 a les sis). El candidat de SI per Girona serà, a més, entrevistat a Ràdio Arrels de Catalunya Nord. SI s'ha agemanat amb el partit Unitat Catalana i, precisament ahir, el qui fou molts anys president del partit nord-català publicava a l'Avui aquest article:

I si el compromís entre Unitat Catalana i Solidaritat Catalana per la Independència obria un camí nou?
Des de 1972, partits nord-catalans intenten defensar opcions polítiques identitàries a Catalunya Nord. Però el potencial electoral ha quedat sempre relativament modest. Fa ja un cert temps que alguns han pensat que, per canviar això, n'hi havia prou amb establir seccions nord-catalanes dels grans partits catalanistes de Catalunya Sud. Els partidaris d'aquesta opció creien que, quan explicarien que eren una secció de tal o tal partit important al sud, tot canviaria. Però res no ha canviat, sinó que hi ha hagut encara més candidats per partir-se el mateix migrat electorat.

Aquesta presència de partits catalanistes a Catalunya Nord, que augmenta en nombre cada cop que a un partit sud-català se li acut de crear-hi també la seva secció, només ha contribuït a dividir. Això fa que ara sigui completament il·lusori presentar electoralment una alternativa catalanista unitària, ja que un acord de tots és pràcticament impossible.
A Catalunya Nord, el catalanisme polític neix en 1972 amb dos partits constituïts aleshores per gent del país: l'Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT) i l'Acció Regionalista Catalana (ARC). L'activitat de l'ARC serà relativament breu, però l'ECT serà present a gairebé totes les batalles electorals fins que, en 1984, es transformarà en Unitat Nacionalista per donar finalment naixença en 1986 a Unitat Catalana.
Unitat Catalana tenia la pretensió d'unir tots els catalanistes, superant les divisions dreta-esquerra, i així fou fins en 1991. Efectivament en 1991, sota la impulsió d'Àngel Colom, es creà una secció nord-catalana d'ERC. Quan els responsables d'Unitat Catalana proposaren als futurs militants d'aquesta secció de renunciar a fer un partit més i de venir a enfortir Unitat Catalana, se'ls contestà que volien un partit declaradament d'esquerra i que la implantació d'ERC enfortiria el catalanisme, car, deien ells, hi havia molts catalanistes d'esquerres que no votaven Unitat Catalana però votarien ERC. Així s'eixamplaria l'electorat catalanista.
Resultat d'això, en 1992 a les eleccions regionals es presenten dues llistes, una d'ERC i una d'Unitat Catalana, que arrepleguen un total de 4.956 vots, mentre que en 1986 la llista d'Unitat Catalana n'havia fets, ella sola, 5.324! Es verificà aleshores el que els bons observadors ja havien pressentit: que el catalanista el que vol és votar catalanista i no votar catalanista de dreta o catalanista d'esquerra. Però els partits aniran augmentant a mesura que les organitzacions sud-catalanes veuran com un bon element de propaganda per a elles implantar una secció a Catalunya Nord.
Quan el Partit per la Independència d'Àngel Colom es separà d'ERC, a Catalunya Nord nasqué un tercer partit, el Partit per Catalunya, sucursal del PI, que, a la desaparició del PI, esdevindria finalment el Bloc Català. Aquest Bloc Català es transformarà en Convergència Democràtica de Catalunya quan aquest partit decidirà en 2006 d'instal·lar-se també a Catalunya Nord, trencant així de fet les seves relacions amb Unitat Catalana.
A les eleccions de diputats del 2007 hi havia, doncs, ara, candidats de tres partits: Unitat Catalana, ERC i CDC, per fer, tots junts, un total de 2.847 vots. Es veu com són d'eficaces aquestes implantacions quan es compara aquest resultat amb el dels 5.324 vots de 1986!
Això té la seva lògica, car cada cop que un nou partit catalanista entra dins l'escenari polític fa més difícil la perspectiva d'un resultat positiu i l'elector que no entén la raó d'aquestes divisions que considera absurdes s'allunya del vot catalanista.
Per tant, em sembla molt positiva l'opció que ha pres Solidaritat Catalana per la Independència que, en lloc de crear un partit més a Catalunya Nord amb una secció seva, amb tres o quatres persones que haurien trobat en això una oportunitat de fer-se veure, ha preferit obrir una relació política amb el partit local que és Unitat Catalana.
Car hi ha dues maneres de construir els Països Catalans. L'una és de constituir una organització centrada a Barcelona i després d'anar a establir delegacions a tot arreu. Podríem així suposar que s'arribaria una dia a uns Països Catalans ben centralitzats a l'entorn d'una capital barcelonina. Això és la visió jacobina, idèntica a la que ha presidit la constitució de l'Estat francès. Aquest és el camí dels partits sud-catalans que creen la seva sucursal a Catalunya Nord.
L'altra manera de fer consisteix a identificar als diversos Països Catalans organitzacions o partits nacionalistes i agrupar-los en federació permetent que cada un d'ells funcioni de manera independent i amb la seva pròpia ideologia i els seus propis objectius. Aquesta opció és la que ha permès de constituir estats federals i que em sembla molt més conforme al que necessiten els Països Catalans.
Era per aquest camí que havia anat CDC quan durant alguns anys, a l'ocasió de les Diades Nacionalistes, de 1996 a 2002, amb Pere Esteve com a secretari general, es reunia regularment amb Unitat Catalana, Bloc Nacionalista Valencià i PSM-Entesa Nacionalista de les Illes. Els quatre partits anaren fins i tot junts a batalles electorals com les eleccions europees. Si CDC hagués estat capaç de continuar la tasca de Pere Esteve hauria pogut anar a una veritable confederació de partits nacionalistes dels Països Catalans.
El recent compromís entre Unitat Catalana i Solidaritat Catalana per la Independència és dins aquest esperit. Agrupa dues entitats amb objectius molt diferents, ja que a Catalunya Sud, per Solidaritat Catalana per la Independència, es tracta d'obtenir la creació d'un Estat independent, mentre que a Catalunya Nord, per Unitat Catalana, es tracta més simplement d'assolir una reconeixença del territori català i un mínim d'autonomia. Si es tractés d'un partit únic no s'imaginaria que hi hagués objectius tan diferents, però si les relacions es conceben com una entesa de partits és perfectament normal. Del que es tracta és d'establir contactes dins el respecte de la independència ideològica i de la llibertat d'organització de cada entitat, conscients que tot progrés de l'una afavorirà també el progrés de l'altra.
Seria una excel·lent cosa que aquesta visió federal dels Països Catalans i, doncs, de la col·laboració dels partits nacionalistes, que no han sabut posar en funcionament ni ERC ni CDC, es pogués realitzar amb Solidaritat Catalana per la Independència.
Llorenç Planes
Antic President d'Unitat Catalana (1989-2001)
Font: "Avui"