Escric a raig fet,amb les dades oficials tot just sortides del forn. No hi ha temps material per a digerir-les,encara són al pap. Escriure a corre cuita i amb la passió del moment té el perill de deixar-se anar,de deixar-se emportar més pel cor que pel cap. Però, què és la vida si no un conjunt de sensacions i de vivències? Què es si no viure el moment?
Tal com era d' esperar ha guanyat Mas,Convergència, de forma aclaparadora. Vol dir això que Catalunya tindrà pel cap baix quatre anys més un Diputació Quatriprovincial, un país en estat provisional. Anirem tenint allò de que qui passa ,any empeny. Anirem fent la viu viu. La llàstima que aquesta provisionalitat fa mal, perquè el país és com un iogurt amb data de caducitat. Ni l'espoli econòmic ni la degradació constant de la nostra identitat nacional es poden permetre el luxe de continuar amb la submissió a Espanya. Sempre dic que un dia més amb Espanya és un dia menys de vida. Podria semblar una frase feta com gairebé tots els eslògans que s'han fet servir en la campanya electoral. Desgraciadament, sembla que la frase és del tot certa. O Catalunya avança cap a la independència o ens en anem de pet cap a la desaparició com a poble.
Fa uns dies l'escriptora Isabel Clara-Simó parlava que els pobles com les persones viuen,creixen i moren.Una gran veritat. Però l'escriptora deia també que el pitjor és que les persones i els pobles morin assassinats.I això és el que li passa a Catalunya.
En el camí de la desaparició si continuem a Espanya ara ho podem fer amb una nova modalitat: l'eutanàsia. En efecte, sembla que Catalunya hagi triat ara aquest camí. Al capdavall les tècniques avancen def orma imparable i morir-se sense patir és una bona aspiració.La llàstima és, però,que s'aposti per la mort dolça quan encara hi ha moltes possibilitats de viure i de viure amb plenitud,amb dignitat.
I és aqui on entren en acció els quatre diputats que tindrà Solidaritat Catalana.Quatre diputats que han de vetllar perquè Convergència no ens porti cap a l' eutanàsia. Estem segurs que donaran molta guerra i que ningù no s'adormirà. És molt el que s' ha aconseguit amb pocs recursos, poc temps i amb l'oposició de la caverna mediàtica i sobretot amb el boicot dels principals mitjans de comunicació d'aquí. No té nom tot el que han fet. És per això que cal valorar tot el que s' ha aconseguit i encara hauria estat més si Reagrupament i Solidaritat haguessin sumat esforços. Segur que a hores d'ara hi hauria un grup propi pel cap baix.
En fi, no és hora de mirar enrere. És l'hora de continuar aquest viatge cap a Ítaca, la terra promesa.Un viatge que serà ple d'aventures. Avui hem començat aquest viatge amb prou força, malgrat tot. Encara en aquest país queda gent amb dignitat.
Senyors Laporta, López Tena,Uriel Bertran i Toni Strubell: estem al vostre costat. Sou els nostres capitans. Us estimem!.
Ramon Serra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada