Mario, l'unionista

Patriotisme correcte. Dimarts, a Estocolm, l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa va pronunciar el discurs de recepció del premi Nobel de literatura. No entraré a valorar els mèrits literaris de la concessió, però sí cal aturar-se en el contingut polític de la seva intervenció. El senyor Vargas Llosa va alertar dels perills dels nacionalismes –ell, com tots els metaforistes del regne, prefereixen parlar de patriotisme- sense censurar en cap moment l’ultranacionalisme ranci, caduc i imperialista espanyol que en els darrers anys –i segles- ha ofegat tant com ha pogut la identitat nacional catalana. Ell, servil com ningú, llepa la mà de qui li dóna el plat de sopa. I quan fa rotet diu el que diu.

La Barcelona covarda. Vargas Llosa va recordar, emocionat, la Barcelona de principis dels setanta, la seva Barcelona, la que va conèixer, aquella Barcelona grisa i provinciana, sotmesa, mesella i covarda, carrinclona i casposa, perquè, segons va dir Llosa a Suècia, s’havia erigit en la capital cultural espanyola i iberoamericana, com si això fos la gran fita històrica a la qual aspira la capital d’una nació mil·lenària. Ser capital cultural d’alguna cosa no és negatiu, però don Mario ha menystingut, una vegada més, la cultura i la llengua d’un país que el va acollir en uns anys on el català encara era perseguit –això no ho va denunciar a Estocolom-, on moltes persones tot just es recuperaven del genocidi franquista. Ell, és clar, no devia conèixer aquesta gent, per ell tan provinciana i perillosa. Ell, a fer proclames i gintònics al Boccacio, a viure la Barcelona divina i espanyola, la Barcelona oficial, atemorida i rendida que no incomodava la dictadura.
La Barcelona de Mario. Per Vargas Llosa, pels seus amics barcelonins espanyols, pels seus col·legues que consideren el català com quelcom folklòric, per la caverna mediàtica espanyolista i pels defensors del gueto, la Barcelona del tardofranquista és encara un referent. Per ells la Barcelona espanyola és la Barcelona progre, oberta i cultural front la Barcelona capital de Catalunya que mira al món, que els denota temors, pors i recels perquè saben que en aquesta Barcelona les seves accions, econòmiques i morals, cauen en picat. Ni han entès res ni ho volen entendre. Conviuen amb un papus que només existeix a les seves ments tancades i caduques.
L’aplaudiment verd. I, és clar, ahir dimecres el diari barceloní del poder li va atorgar un semàfor verd lloant el discurs. Aquest diari acomodat sempre amb els guanyadors ja és això, el diari de la Barcelona espanyola, el diari de la Catalunya humiliada de Vargas Llosa, de la Catalunya que han teixit els filadors de la trama unionista.
Jordi Finestres